Vull donar les gràcies especialment a la Isabel, perquè va ser una de les primeres persones de Riells que vaig conèixer i que sempre m’ha acollit amb el seu bellíssim i càlid somriure. I als que avui heu vingut a aquesta presentació, amics i companys tots d’aquest viatge que es diu vida.
Però, com deia aquell, avui he vingut a “hablar de mi libro”
Des de que vaig presentar el llibre a les xarxes socials molta gent m’ha dit que no coneixia aquesta faceta meva. Haig de dir que he escrit tota la meva vida, igual que he sigut una devoradora de llibres i de cinema. I tot això m’ha enriquit d’una manera sorprenent. També he de donar les gràcies a tots els professors de literatura i d’història que he tingut a la meva vida, perquè ells sempre m’han animat a escriure quan llegien alguna de les meves redaccions escolars. Tots ells estan en una part molt important del meu cor.
Fins ara, he escrit contes curts i micro relats que he anat publicant en webs, inclús he de dir que una vegada em van entrevistar a IB3 radio, la radio de les illes balears per un conte que vaig escriure. Així, que tot això no és nou per mi. Però no per això em sento menys nerviosa avui. Per mi es molt més fàcil escriure que parlar.
A propòsit del llibre, haig de dir que es una feina de tres anys bastant durs, que va començar com un conte curt i ha acabat en això.
Què volia explicar en aquest llibre? En primer lloc, explicar la realitat que percebia de petita del lloc on vaig néixer, estem a una ciutat andalusa als anys seixanta, en un barri molt pobre on tot era molt difícil, les polítiques franquistes de la època obligaven a les dones a passar-se la vida tenint fills, perquè el dictador volia futurs soldats per la pàtria.
I en aquesta època les dones eren menys que un zero a la esquerra. Era un temps de silenci, d’aguantar-ho tot sense dir res, d’aguantar maltractaments per part del marit i intentar criar molts fills sense tornar-se boja. Ma mare va ser una d’aquestes dones, i he volgut fer-li un homenatge més que merescut des dels meus ulls de nena petita.
A partir d’aquí arrenca aquesta història, a vegades cruel, perquè la societat que ens envoltava era cruel. Ara està molt de moda parlar de la explotació infantil i sembla que oblidem que fa cinquanta anys que en aquest país els nens no anaven a escola i amb vuit anys havien de treballar, on vivia jo recollint les olives si eren nens i netejant pels rics si eren nenes.
I què pot fer una nena de cinc anys que veu i nota tot això i a més li fan un mal irreparable? El que van fer, segurament moltíssimes nenes que van passar pel mateix, fugir, desaparèixer, refugiar-se en un mon que els dona allò que al seu voltant no reben buscant amor. En el llibre parlo metafòricament de nenes que desapareixien i que ningú s’adonava que ja no hi eren. Eren nenes maltractades i humiliades que només podien callar i fugir i crear-ne el seu món particular amb allò que veritablement les feia felices.
I com que sempre m’han agradat els contes i la ficció, he volgut embolicar un fet que pot traumatitzar per tota la vida en un conte. Espero haver-ho aconseguit i que us agradi força el que he escrit.
Gràcies a tots per haver vingut
